EL CIRC DE LA PENA

 No, no seré jo qui reproduisca la realitat que el títol de l’article conté. No, en nom meu, mai es farà una cosa així. Els i les que recolzen accions repressives cap a persones migrants, des del meu punt de vista gaudeixen d’una ignorància latent. Al mateix temps, reconec que emetre aquest assenyalament, m’obliga a utilitzar la racionalitat crítica per cercar les veritables fonts precursores d’aquest odi deshumanitzant. Amb voluntat de distribuir responsabilitats al respecte, em trobe en disposició de dir que la sobreinformació que els mitjans de comunicació atorguen, és pitjor que qualsevol melodia d’alarma de bon matí. En aquests últims dies, aquesta tesitura encara s’ha visibilitzat en major mesura, com a conseqüència de l’arribada de persones procedents fonamentalment del Marroc a les platges de Ceuta. De seguida, les grans cadenes televisives  i radiofòniques, s’han desplaçat fins a aquesta zona, per treure repetidament les mateixes imatges, utilitzant mots i expressions amb tanta incidència social, com: deambular, terror en els carrers, invasió, etc. Però açò no acaba ahí, entre altres tècniques amb les que suscitar l’atenció de l’espectador i transmetre discursos d’odi així com de caire paternalista, s’han utilitzat imatges de xiquets i xiquetes, acompanyades de suport musical que evoca la major de les tristesses i en altres casos, una situació d’apropiació què es convida a reprimir. De veres algú pot arribar a pensar què és fàcil deixar tota una vida enrere intercanviant-la per un futur incert? És fàcil abandornar el territori que t’ha vist crèixer, la teua família o les persones de confiança? Doncs, la resposta és un no que retomba entre el buit que deixen les muntanyes en les fronteres. La facilitat amb la que suposadament es desenvolupen els processos de separació d’una terra que recolzen des de la total convicció algunes veus, està impregnada de molt poca empatia. A més, aquesta terra no porta el nom de ningú i pareix que se l’apropien tenint en compte sols la premisa de l’origen del naixement, des de l’exclusió i la búsqueda de diferències entre iguals per atorgar a qui és autòcton una porció, dificultant-ne l’accés a aquest recurs a qui ha arribat més aviat. Al cap i a la fi, conrear aquest egoisme és síntoma d’una societat que enmalalteix mitjançant la pressa d’un verí discursiu i una apropiació de símbols que intenten vincular amb persones, espais i ideologies, rebutjant a tothom que no acompleix aquestes condicions. 

Ens trobem en un moment (dubte que alguna vegada haja sigut diferent) on el nostre benvolgut Estat de Benestar es troba en crisi i no és capaç de solucionar per si mateix els problemes hi apareixen. Sembla que si ja costa garantir els drets i satisfer les necessitats de les persones que hi viuen en un país de manera regular, no es té la capacitat per fer-ho amb les persones migrants. Aleshores, la manera més senzilla de plasmar les desgràcies i les debilitats d’un sistema social que fa aigües, és responsabilitzar externament a aquelles persones excedents, com a focus principal. Així, part de la població amb l’objectiu de protegir el seu status, ja siga més o menys elevat, assoleix un comportament egoista i un individualisme que gira en el sentit contrari de la lluita col·lectiva que es requereix per propiciar un canvi. Mai s’ha pogut presenciar un moment històric on regnara l’equitat i l’harmonia i sembla que aquest no és l'excepció. És veritat que la qualitat de vida dels territoris sol ser molt dispar, segons la zona del món a la què es pertany involuntàriament, però, allà on hi haja diferents prismes per presenciar l’entorn i diferents formes d’entendre l’essència de la vida, existirà un desequilibri provocat per la falta d’acord i la incapacitat governamental per aplicar la màxima expressió de la justícia, la qual mai serà assolida en el seu màxim esplendor. En aquesta direcció, és important reconèixer que les imperfeccions ja es troben inherents a qualsevol sistema i no es precisa de cap responsable omnipresent amb qui desfogar-se i desplegar tot el nostre odi. Quan alguna cosa s’espatlla s’intenta arreglar, sabent diferenciar entre dirigir-se a la causa del problema que requereix solució i la recerca d’altres factors que ja van aparèixer quan el deteriorament i el declivi eren el pà de cada dia.

Generalment quan es fa referència a un moment de crisi, s’intenta veure des d’una vessant econòmica. En el moment en que hi existeix una mancança comunitària, on la ciutadania no compta amb els suficients recursos per satisfer les seues pròpies necessitats o inclús quan entren en escena períodes d’inestabilitat política que provoquen un descontent estés entre les persones, és fàcil entendre que hi haja algunes d’elles que vulguen prendre distància d’aquesta injustícia i males pràctiques, ja que s’està condemnant la seua vida a una vulnerabilitat no buscada, influenciada fonamentalment per interessos polítics i conflictes internacionals de caire econòmic. Per tant, les causes i els factors que possibiliten l’aparació de conflictes, responen a realitats molt diverses. Ara bé, hi ha un caràcter comú a totes les circumstàncies descrites, una crisi humanitària. Existeix una voluntarietat clara en la incapacitat de veure més enllà del nostre camp de visió, impossibilitant-ne ser conscients de les injustícies que es reprodueixen diariament en algunes zones del món. És una postura cruel no voler actuar al respecte, no em referisc a formar part d’un conflicte bèl·lic, ja que sols en ser individus capaços d’encetar un procés de mirada distint en el que les bases sòlides siguen la igualtat entre les persones i la no discriminació en cap de les seues versions, hi hauria un gran pas guanyat. La lluita no és cap a ningú en concret, si no cap a un sistema sociocultural i sociopolític que dificulta el consens, sempre en favor de les persones, posant l’accent en les mateixes per damunt de qualsevol altre interès. La convivència intercultural és possible, però cal derribar les barreres que ens separen i ens dificulten romandre com éssers racionals en búsqueda del seu benestar, el qual dependrà d’un benestar col·lectiu.

És evident que açò pot semblar irreal o no ajustat a la realitat, almenys això es desitja des dels estómacs agraïts del sistema, però sempre serà una millor alternativa viure des de la esperança i la confiança en les persones que ser una marioneta més dins del circ de la pena que hi ha montat.