UN ESCOMBRIAIRE FELIÇ

    Segons s'exposa a l’informe realitzat a 2020, responsable de mesurar entre altres dades d'interès, l’expansió de l’educació i els resultats nacionals a aquest àmbit, Espanya destaca per comptar amb un índex notablement elevat de persones que arriben a cursar estudis de grau universitari superior i inclús de màster. Aquesta circumstància no és casualitat. ja que, les societats de progrés tecnològic en les que estem immersos requereixen de major especialització en molts sectors laborals. Per aquest motiu, empreses, institucions i entitats, demanden un bagatge curricular extens, que certifique de manera reglada i professional que la persona en qüestió compta amb els coneixements, les capacitats i les habilitats suficients, com per fer-se càrrec d’aquest lloc. En aquest sentit, tot el que implica progrés i millora de la qualitat de vida de les persones, és positiu i cal acompanyar de bon gust aquests processos. Per contra, l’anomenat progrés o desenvolupament, són conceptes que omplin d’orgull aquelles persones que l’implementen i troben benefici personal davant d’aquesta via de reciclatge i adaptació a les demandes del mercat, però en la gran majoria de ocasions suposa un retrocés o una dificultat afegida a un suposat avanç, incapaç d’esdevenir un impacte positiu de forma generalitzada entre la població. 

    En primer lloc, vull parlar d’un inconvenient que no es sol tractar quan es debat al voltant dels beneficis i prejudicis dels canvis anteriorment comentats, que és l’extinció de treballs humils, els quals no necessiten tanta preparació, però anys passats han atorgat l’oportunitat de viure a moltes famílies i persones de manera digna. Està clar que el desenvolupament de maquinària ha suposat l’enderrocament de llocs de treball duts a terme fins al moment per persones físiques. Aquestes decisions, en multitud de vegades no es prenen mirant pel bé de la ciutadania, si no des del prisma de la productivitat i els seus costos, amb la finalitat d’adaptar-se a un mercat laboral i competitiu que exclou a aquells individus incapaços d’adaptar-se constantment al context dominant. Aquella part de la població que pot entrar en aquesta dinàmica de base imperalista, per descomptat són les que més recursos tenen i per tant poden ampliar els seus serveis, aumentar la seua activitat propagandística, obrir nous horitzons tecnològics, prescindir de treballadors gràcies a la llarga llista d’espera existent, establint una relació de superioritat davant d’aquells sectors que destacaven per la seua senzillesa. Aquesta tesitura, no sols suposa una pèrdua de treball abismal sino que realment allò que comporta és una dependència cap a les empreses de gran rellevància sociopolítica. 

    És innegable l’estreta interrelació entre el mercat i educació i per tant les persones que no han tingut l’oportunitat de desenvolupar-se pels diferents camins que ofereix el sistema educatiu, tenen major dificultat per arribar a un alt nivell econòmic i unes òptimes condicions de vida. Encara que, estudiar tampoc és una fórmula mágica que et possibilita de manera inequívoca trobar un treball adaptat al nivell curricular que es representa.Com a conseqüència de la gran demanda i la poca oferta de places disponibles, s’entra en una competitivitat, la qual s’ha normalitzat entre la població, vent-ho com quelcom positiu, relacionant en tot moment les variables esforç i èxit. Les persones que aconsegueixen sobreposar-se a les dificultats del camí solen seguir reproduint aquest compte xinès que enalteix la cultura de l’esforç, deixant entreveure que aquelles persones que han fallat en diverses ocasions és símptoma de no haver-se esforçat suficient, sense entrar a valorar si hi ha altres factors o motivacions que han influenciat en aquest suposat fracàs. En aquest cas, es tracta d’una font que brolla frustració i descontent, incapaç de reconèixer que es tracta més d’habilitat i de sort que de capacitat, ja que, moltes persones en una gran preparació no aconsegueixen aquest propòsit de la funcionarietat. Si sols es mostra que l’única vessant vàlida és formar-se mitjançant estudis superiors, estem obviant la possibilitat de desenvolupar-se com ésser racional emprenent altres itineraris vitals i per tant dificultant el creixement de sectors agrícoles, ramaders i industrials, que poc a poc van esborrant-se del mapa, apareixent al seu temps façanes de bar, complexes hotelers i tendes enfocades fonamentalment al turisme estranger, empoderant al sector serveis i enriquint les butxaques d’empresàries i empresaris amb poder, anul·lant la capacitat per entrar a l’oferta a treballadors d’incidència local o de barri. Indirectament el nivell educatiu i les exigències inaccesibles de mercat, també comporten efectes perjudicials per la comunitat d’un territori, com és la gentrificació, propiciant un canvi d’estructura comercial on els negocis antics passen a ser boutics i aparadors vistosos, oberts normalment per empreses en cadena i franquícies de marques contrastades, que trenquen amb l’essència de la tradicionalitat d’un espai, que fins al moment era de les persones i ha acabant sent propietat d’un mercat amb fam d'apoderament i extensió. 

    Per un altre costat, les formacions professionals de grau mitjà o grau superior, es troben en creixement, però moltes vegades, s’elegeixen com una opció que reemplace la frustració que suposa haver fracasat una vegada no s’ha aconseguit assolir una eixida universitària. Generalment no és una opció que agrade a professorat de nivells inferiors, que pretenen conduir l’alumnat cap a enginyeries i tampoc a l’equip psicopedagògic d’alguns centres que recomanen aquests itineraris per a persones que no tenen una altra elecció i el seu nivell és menor. A més de les famílies, les quals solen desconèixer les eixides que poden suposar aquesta elecció, induïdes per la poca promoció que es fa i el baix reconeixement que hi troba a nivell poblacional, produint en molts casos, un rebuig al principi i una desconfiança cap a la validesa professional d’aquests serveis educatius. 

En definitiva, és de vital importància no tirar per terra des de l’àmbit educatiu qualsevol professió que comporte viure en dignitat i cobrir les necessitats bàsiques d’una persona. No tothom té perquè voler anar a la universitat i si no ho fa fracasarà. Al mateix temps, no totes les persones amb titulació universitària comptaran al finalitzar amb l’eixida laboral dels seus somnis. Cal revaloritzar altres serveis educatius i atorgar-los a nivell social la incidència que mereixen. En la mateixa línia, serà important en un futur oferir eixides de treball que requereixen de menys qualificació, no des de la inferioritat que suposa, si no de la necessitat de la seua existència per a la conformació d’un teixit laboral més divers. Front aquesta circumstància, Alexander Shuterland Neill defensaria que prefereix veure com l’escola produeix un escombriaire feliç que un erudit neuròtic.