LA LLÀSTIMA D'UNA DESESPERANÇA

 

Llàstima que no puga dir el meu nom vertader, però em trobe oculta i pot ser perillós desvelar la meua vertadera identitat. De moment, per a vosaltres, estimades lectores, seré Rosa, nom que de vegades utilitze per presentar-me a altres persones i inclús a les xarxes socials que tinc. Vull començar el meu relat donant a conèixer algunes dades de gran rellevància per contextualitzar el meu estat actual. En aquest cas, sóc una mare soltera, actualment a càrrec de dos fills i resident en un centre d’Acollida per a famílies a Espanya. El país, on havia desenvolupat la meua vida, fins fa dos anys és El Salvador, on sempre he tingut la sort de comptar amb els suficients ingressos econòmics com per viure en dignitat i sense cap mancança. Treballava de professora de matemàtiques i ciències, a una escola privada, ja que vaig aconseguir plaça als 27 anys d’edat, després de finalitzar la meua carrera universitària que m’habilitava com a professional de l’ensenyament, compaginant-ho amb treballs de gran precarietat laboral, com la venta ambulant i l’agricultura. En aquest moment, la vida pareixia que esbossava un gran somriure, ja que vaig conèixer al pare del meu fill major i als dos anys ja ens trobavem vivint junts en un bon pis i amb una economia familiar prou solvent. A l’escola estava molt agust, havia trobat la meua vocació i tot aquest context satisfactori és el que em va conduir a tenir descendència als 30 anys d’edat. Durant diversos anys, aquesta situació de bonança va continuar i el meu fill es trobava en un entorn favorable per créixer i viure amb seguretat. No vivíem a cap ciutat gran, si no en un poble molt familiar, de pocs habitants i on encara que hi havia grans problemes de delinqüència, es tractava d’un lloc idoni, si es comparava amb altres zones del país. De sobte, aquest escenari va esdevenir una situació desesperant. Era un matí de l’any 2011, quan vaig tenir una tutoría amb la familia d’un xiquet, el qual es comportava malament i faltava el respecte a companyes ,companys i fonamentalment a mi. Com a totes les experiències passades, pensava que la mare i el pare del xiquet en qüestió em recolzarien en benefici del seu fill, però malauradament vaig ser greument coaccionada. El pare era membre actiu a las Maras, per a que tothom ho puga entendre, es tracta d’un grup organitzat extremadament violent que obliga a les ciutadanes de molts països llatinoamericans a donar gran part del sou que generen, sempre des del temor a poder ser fins i tot assassinades. Després d’aquesta aclaració, expossava que vaig sofrir tota classe de vejacions posible, es tractava d’un càstic per clavar-me amb qui no debia fer-ho, em van perseguir pel carrer, van amenaçar al meu marit i inclús ens van cremar el cotxe. Per aquest motiu, vaig decidir reduir al miním la meua vida personal, per tal de no ser vista pel carrer, prenent en tot moment gran precaució. Volien que comprara el meu benestar mes a mes, amb una quantitat de diners que no podiem permetre’s. Al mateix temps que es desenvolupaven aquests fets, la meua ex parella i jo ens trobavem en una situació de crisi molt forta i tot aquest panorama va debilitar encara més la nostra relació. Per aquest motiu i amb la voluntat de cercar de nou una qualitat de vida apta per a la criança d’un xiquet menut, el pare del meu fill major i jo vam acordar una separació amistosa i vaig fugir cap una altra ciutat del país. Pel que pareix, la mafia va seguir preguntant per mi durant molt de temps al veïnat on vivia anteriorment, menys mal que vam anar-se’n sense deixar cap rastre. La meua segona etapa a l’altra ciutat on vaig decidir mudar-me, va estar clarament influenciada per el meu baix estat d’ànim, em trobava vivint en un primer moment d’estalvis, a un pis compartit amb altres dues famílies amb pocs recursos, adoptant-ne una difusa perspectiva de futur. És lògic que vaig tenir que abandonar el treball que abans desenvolupava, ja que era difícil trobar feina a aquest àmbit i no estar exposada a circumstàncies similars. Així mateix, vaig aconseguir un contracte com a netejadora a una fàbrica tèxtil. El sou em va donar de nou major estabilitat i va possibilitar trobar una casa vella amoblada en la que residir de manera més tranquila i amb un augment d’intimitat. Amb el transcurs dels anys, vaig conèixer a un altre home, del que em vaig enamorar cegament, acollint-lo a la nostra casa. Teniem una relació molt bona a l’inici de la mateixa i a l’any d’estar junts vaig decidir tenir el meu segon fill amb ell, establint-ne una diferència entre ells d’11 anys. Posteriorment, de nou la relació va començar a deteriorar-se, vam caure en la rutina del dia a dia i quasi no ens veiem com a conseqüència de la dificultat per quadrar horaris. Ell no colaboraba quasi a casa i a penes volia responsabilitzar-se del seu fill menut. Tant és així que un dia vaig arribar a casa i ell havia marxat, abandonant-nos, sense cap explicació prèvia, deixant-me com a mare soltera a càrrec de dos fills i amb un treball que em provocava mal de caps per arribar a final de mes. Un dia, vaig contactar amb una amiga que estava vivint a Espanya i havia aconseguit treball de cambrera i un lloguer molt econòmic. Ella em va animar a emprendre aquesta aventura en la que actualment em veig involucrada i no sé molt bé encara com acabarà. És evident que vaig acceptar aquest nou repte personal, cal entendre que jo sols desitjava el millor per al meus dos fills i estava disposta a fer el que fóra necessari perquè pogueren viure amb tota l'estabilitat posible. Vam viatjar a Espanya en avió, argumentant que anavem a visitar a una amiga que allí residia. Una vegada ens vam instal·lar a sa casa, vam intentar tramitar els papers tant de protecció internacional com d’asil polític de tots tres. Així mateix, la difícil convivència amb ella i la pressió per part del CAI i dels Serveis Social per tal de buscar-ne algún recurs per a famílies immigrants, on poder atendre millor la nostra situació familiar, va conduir-nos a viure en diversos recursos temporals, on ens han ajudat en gran mesura, fonamentalment de manera assistencial, cobrint les nostres necessitats bàsiques. Estic molt agraïda als i les professionals que ens atès fins al moment però em trobe en una situació de gran desesperança, ja que pasen els mesos i em costa trobar alguna feina adient a la meua situació. A més, tinc por de que en qualsevol moment ens tiren del recurs, quedant-nos en situació de carrer i per descomptat, perdent almenys temporalment als meus fills. És de veres que estic treballant netejant cases, però el meu sou no alcança els 300 euros de moment. Estic fent diversos cursos d’idiomes, però necessite més volum de treball i que al mateix temps, aquest em permeta conciliar la vida familiar i laboral.

És una llàstima tenir que viure sota aquesta desesperança constant.