MERCAT DE SOMNIS

Arrel de la visualització d'un vídeo en el que Carlos Taibo, escritor i profesor de la Universitat Autònoma de Madrid, va exposar la teoría del decreixement a partir de la història d’un pescador mexicà que avantposa el seu benestar personal a la seua posició econòmica, em sent en disposició de plasmar el meu punt de vista al respecte. En aquest cas, el mexicà encarnava un estil de vida proper a la comoditat, el conformisme i la rutinarietat. Ell desitja emprendre un itinerari vital molt lineal i així ho demostra mitjançant les activitats que segons es conta, reprodueix diariament, com pescar dos o tres hores, jugar una estona amb els seus fills, dormir la sesta amb la seua dona i prendre cerveses amb els amics. Tal vegada hi haurà persones que vulguen anar més enllà i valorar si aquesta distribució del dia es la correcta o si tal vegada a la dona sols la utilitza per dormir i no li dedica el temps que hi requereix la relació. Ara bé, encara que puga ser interessant i coherent dur a terme aquest judici, no ho faré, en primer lloc per falta de detalls al voltant de la vida del pescador mexicà i en segon lloc perquè el que m’interessa és centrar la meua total atenció en la seua filosofia de vida i no en les capacitats que hi té per gestionar el temps de manera eficient i equitatiu. Així mateix, altres persones poden pensar que el mode de vida que ha adoptat esdevé una realitat ben diferent, representant la vegueria i la nula expectativa i confiança en si mateix, ja que vinculen de manera equivocada, almenys al meu parer a l’hora d'establir cap generalització, l’èxit i la felicitat amb el nivell socioeconòmic. En aquest cas, no és un plantejament que pretenc rebutjar incondicionalment, ja que entenc que el nivell de vida d’una persona repercuteix positivament en l’assoliment de felicitat, però no crec en cap regla de tres que defense que la variable felicitat augmenta quan indirectament puja també la variable nivell d’ingressos. 

És evident que a tothom li agrada viure poguent arribar a cobrir totes les seues necessitats i perquè no, permetre’s de vegades alguna despesa innecessària. Açò no és culpa sols de la ciutadania que segueix fidelment un sistema de producció incessant, si no de qui possibilita que aquesta suposada necessitat puga universalitzar-se, sols per la voluntat de propiciar canvis en els gustos entre la població a costa d’un benefici i no per satisfer cap demanda col·lectiva real. El mercat ocupa la nostra vida des de que una persona naix fins que malauradament mor, és la guia, el motor de la nostra vida. A més, els nostres somnis es troben a l’aparador de les fàbriques i de vegades en altres vides, aquestes són una aspiració superficial i un exemple dominant a seguir, de les quals sols es sap allò que socialment val la pena mostrar, és a dir, la felicitat traduïda en artificialitat, mostrada en sous elevats, propietats, viatges i un llarg etcètera. Així s’entén a les societats modernes i occidentals la vida, un escala on tothom vol aconseguir pertànyer al següent esglaó i per fer-ho haurà de pagar un peatge en forma de temps empleat en estudis, búsqueda de la sort, ser competent i tindre la capacitat de diferenciar-se de la resta de persones que poden desitjar assumptes similars, ja que aquests dits esglaons són tan camaleònics que arriben a adoptar fins i tot ,forma de sales vip amb aforament limitat, obrint-ne fronteres entre persones i territoris. Sota aquesta perspectiva es difumina l’adjectivació del concepte humanitat, el qual serveix per referenciar actituds positives dels i les éssers humans, però que si no existira aquest ús gramatical, seria un mot inert que inclouria una conjunció de cossos que reprodueixen pràctiques nocives per a la humanitat, fent-ne un ús equivocat de la nomenclatura que els acull. 

Qui no ha tingut mai un somni? No crec que hi hagi cap persona que puga alçar la mà davant aquesta qüestió. Encara que personalment crec que totes les decisions així com les formes de vida, aficions o pràctiques socials que una persona adopta, venen en gran mesura condicionades per l’entorn comunitari, cultural, social i econòmic, en el que es desenvolupa cada individu. Sempre s’és responsable d’allò que es decideix, però la selecció mai és pròpia, és influenciada pel sistema capitalista que no es fa responsable dels seues fracassos si no que provoca frustració entre la població, deixant víctimes i culpables al seu pas. 

Hem perdut en essència i en origen allò que ens defineix com espècie animal. Està clar que la societat avança, no és precís enaltir el prohibicionisme del progrés. El que intente definir és la tipología d’aquests avenços, ja que, deurien de comportar veritablement grans millores socials, en benefici de la societat, si no, estem caient en la incongruència de l’equivocació, defensant un progressisme que en realitat es tracta d’un retrocés. Des d’un posicionament crític basat en el benestar físic i psicològic de les persones, és estrany que hi puguen tenir cabuda, plantejaments vitals que fixen el benefici econòmic com a focus d’atenció, intentant vendre somnis futurs esperançadors, a partir de la competició entre iguals i sense entrar a valorar quins desavantatges suposen per al futur. L’esforç personal, és molt subjectiu i és posible que siga positiu per infundir una motivació personal la visualització de metes tant a curt termini com a llarg. Però, el problema és que el sistema imperant també té la capacitat de posar limitacions a aquest esforç, aconseguint convertir-lo en un factor de mercat més, des del marcatge de paràmetres generals, que valoren el fracàs i l’èxit, sense tenir en consideració al voltant de quins altres factors esdevenen en l’incompliment de gran part de la població, respecte les expectatives que representen el triomf. 

Les persones no requereixen de pautes de vida que els ajuden a no desviar-se del camí suposadament correcte i estandarditzat. Hi ha moltes formes de vida que estan totalment desvirtuades, ja que es troben més lluny de la cultura de l’esforç i de l’apropiament personal, buscant-ne més bé el benestar personal amb uns mínims que permeten viure dignament. En aquesta direcció va la història del mexicà, el qual tenia una aspiració personal molt similar a la de qualsevol persona que viu una vida de mercat, sols que havia escollit un camí aparentment més senzill, esperant gaudir del present i  llevant-li valor al luxe, rellevat per la fortalesa d’un cercle social sa i estable. Aquest, de vegades adquireix un paper secundari  i ens oblidem de que estem deteriorant una capacitat que ens és pròpia a totes les persones, la d’ésser socials. 

Si es pretén traslladar tot aquest aprenentatge a un context de mercantilització amb el que poder identificar-se més fàcilment, no és imprescindible buscar establir una gran similitud entre la pròpia vida i la del pescador. Veritablement, aquesta reflexió que he dut a terme, té la finalitat de convidar a les persones a realitzar un procés propi d’autoreflexió al voltant del seu plantejament de vida, sensibilitzant sobre la importància de ser feliç diàriament i no invertir totes les nostres forces en llaurar un futur que tal vegada pot no germinar com s’esperava. Pot ser siga utòpic, però tal com jo ho veig, encara ho és més, creure en un demà impregnat d’incertesa i replet de promeses buides de significat.